Sota el púlpit

Aquest bloc neix sota el signe de la sospita. Els membres de l’Església, clergues i laics, com els de qualsevol altre organització congregada entorn d’un credo, a l’hora de fer qualsevol manifestació en l’ambit públic i privat, es veuen sovint en la tessitura de ser fidels a les veritats a les que se suposa que s’adscriuen –a l’ortodòxia dominant- o bé a allò que els dicta la seva veu interior, la seva consciència, o més senzillament, el seu sentit comú.

Els catòlics que vivim sota el púlpit hem desenvolupat una mena d’instint de silenci que ens porta a callar cada cop que escoltem quelcom que topa amb el sentit comú. Sentim que tenim l’obligació de no desentonar. Ens fa por no saber defensar allò que pensem. Ens creiem que per ser un bon cristià basta tenir les opinions adequades, les que t’han ensenyat, i, a sobre, tenim el desig de ser fidels a l’església. En el fons, volem que la institució a la que pertanyem sigui forta, influent, i no volem contribuir a desprestigiar-la. Per aquests motius i d’altres, callem.

Com a màxim, anem a parlar un dia amb el capellà, que ens diu “que és normal que tinguem dubtes”, i nosaltres ens el creiem, sense atrevir-nos a replicar que no, que no és que tinguem dubtes, sinó que hem sentit o vist coses que només poden ser falses, i això ens fa sentir incòmodes. Si el capellà és una mica honest, reconeixerà que no és que ens manqui la fe o la raó, però ens demanarà que no comentem massa allò que hem vist o sentit, que els draps bruts es renten a casa.

Doncs bé: és hora que els que estem sota el púlpit comencem a parlar, que ens atrevim a fer sentir als altres el que només comentem, en veu baixa i a cau d’orella, al qui seu al costat nostre a missa.