El 1937 va sortir publicat a Anglaterra un llibre de George Orwell, que havia d’esdevenir amb el temps un escriptor reconegudíssim, i, per molts, entre els que m’incloc, un referent ètic d’una època absolutament turbulenta com el segle XX. El llibre en qüestió es titulava The Road to Wigan Pier [no està traduït al català o al castellà; seria “El camí cap al moll de Wigan”], i era un encàrrec de Victor Gollancz, el seu editor: Orwell havia d’anar al nord del país a visitar les ciutats del carbó, per escriure un llibre-reportatge (gènere recentment inaugurat en l’època i, possiblement, extingit avui en dia) sobre les condicions de vida dels miners.
Orwell va decidir que el llibre tindria dues parts. El reportatge pròpiament dit només ocupà finalment la primera. A la segona, Orwell va fer un seguit de reflexions sobre el moviment socialista a Anglaterra; en particular sobre perquè el socialisme no creixia més, malgrat que les condicions de crisi econòmica en les que es trobava el país, amb la consegüent polarització social, semblaven haver de conduir a una major difusió i arrelament d’aquesta ideologia.
La causa principal del fracàs del socialisme, segons Orwell, eren el mateixos socialistes. Ells havien estat incapaços de fer entendre el que pretenia el moviment, enterrant el missatge central “Socialism means justice and common decency ” (Complete Works V, 164) [“Socialisme vol dir justícia i respecte”-és gairebé impossible traduir bé “common decency”] sota immenses gavellades de tecnicismes marxians. Per començar a sortir de l’estancament, només calia fer entendre aquest missatge: “All that is needed is to hammer two facts home into the public consciousness. One, that the interests of all exploited people are the same; the other, that Socialism is compatible with common decency” (op. cit. 214) [“Només cal martellejar dos fets en la consciència pública. Un, que el interessos de tots els explotats són els mateixos; l’altre, que el socialisme és compatible amb la moralitat més elemental”- aquí la traducció és més ajustada, però més lletja].
Però la raó més interessant de les que Orwell dóna, sense que sigui la més important per ell, és aquesta:
“One sometimes gets the impression that the mere words ‘Socialism’ and ‘Communism’ draw towards them with magnetic force every fruit-juice drinker, nudist, sandal-wearer, sex-maniac, Quaker, ‘Nature Cure’ quack, pacifist and feminist in England” (op. cit. 161)
[“Un té la impressió que les simples paraules ‘Socialisme’ i ‘Comunisme’ atreuen amb una força magnètica a tots els bevedors de sucs de fruita, tots els nudistes, tots els que porten sandàlies enlloc de sabates, maníacs sexuals, Quàckers, sonats del naturisme, pacifistes i feministes d’Anglaterra”]
És a dir, que,
“Socialism, as now presented, is unattractive largely because it appears, at any rate from the outside, to be a plaything of crancks (...) But it is worth remembering that this is only so because the cranks, doctrinaries, etc., have been allowed to get there first; if the movement were invaded by better brains and more common decency, the objectionable types would cease to dominate it” (op. cit. 204-205)
[“El socialisme, tal com es presenta ara, no és atractiu bàsicament perquè sembla, al menys des des de fora, que és un entreteniment per sonats (...) Però val la pena recordar que això passa només perquè als sonats, als doctrinaris, etc, se’ls ha permès arribar-hi primer; si el moviment fos envaït per millors cervells i més persones de costums normals, els elements objectables deixaríen de dominar-lo.”]
Els lectors més avesats ja veuen per on van els meus trets. En efecte: si l’església catòlica catalana tingués un Orwell sota el púlpit, algú sense por a dir que el que pensa i que s’hagués pelat el cul a les catequesis i grups de fe de tota mena, escriuria quelcom així:
“Un té la impressió que les simples paraules ‘Fe cristiana’ i ‘grup de parròquia’ atreuen amb una força magnètica tots els poetes de segona fila, tots els que de petits eren marginats de classe, tots els que porten sandàlies enlloc de sabates, totes les verges i els que no es mengen una rosca, tots els pesats del ‘s’ha de ser alternatiu’, tots els neuròtics i totes les dones lletges de Barcelona”
És a dir, que:
“La Fe, tal com es presenta ara, no és atractiva bàsicament perquè sembla, almenys des de fora, que és un passatemps de sonats (...) Però val la pena recordar que això passa només perquè als sonats, doctrinaris, etc., se’ls ha permès arribar-hi primer; si el moviment fos envaït per millors cervells i més persones de costums normals, els elements objectables deixaríen de dominar-lo”.
Sé que se m’objectarà que què sigui un sonat (entre els jesuïtes hi ha una paraula de grup per aquest tipus de persona: “un internacional”, se’n diu) o que què sigui un element objectable, o una persona de costums normals, són tot conceptes molt relatius. Orwell jutjava des de la “common decency”, la moralitat de l’home corrent; jo dic que aquest instint moral és base suficient pel judici negatiu sobre alguns cristians. També se’m voldrà refutar dient que els veritables destinataris de l’evangeli són justament els senzills i humils de cor; però per mi, dir això, és oblidar que humilitat no vol dir (sempre) idiotesa. Jo només dic que les parròquies i comunitats cristianes necessiten millors cervells i més persones normals, i que els sonats hauríen de deixar de ser l’element dominant. Potser així el cristianisme deixaria de ser tant poc atractiu i podria aspirar a créixer.