El jurament antimodernista o el fracàs de l’església progre

Molts progres ens lamentem que les comunitats a les que pertanyem s’han anat quedant, des de fa ja molts anys, despoblades. Passa el temps i al final quedem els de sempre, sense que siguem capaços d’engrescar a més gent. Els capellans i religiosos es queixen d’estar sempre remenant les mateixes cireres, de trobar-se sempre amb les mateixes cares en cadascuna de les noves iniciatives que regulament promouen. Crec que es podria dir que molts capellans veterans es conformen amb la situació i se n’alegren, al final, de poder comptar amb la seva capelleta. Els joves, biològicament il·lusionats, intenten amb força picar la pedra de la indiferència generalitzada, a vegades amb propostes absolutament genials i creatives, a l’altura de les millors empreses de publicitat –vegeu sinó el portal tskv.cat. Però per desgràcia, acaben per convèncer només als convençuts, és a dir, als altres pastoralistes, i descobreixen, amb una sorpresa que voldria ser espontània, però que acaba sent un gest mecànic, que el joves que havien aconseguit d’atreure durant la secundària, fugen cap a nous horitzons tant aviat arriben a la facultat (nous horitzons: vet aquí una bonica frase per la màquina de predicar).

Al llarg de tot el procés, és clar, l’ull vago de l’enveja es desvia distretament cap a l’església carca, i comprova, amb una barreja indescriptible de sentiments, que tenen molta més gent jove, més guapa, més capaç, que tenen més força, més publicacions, més penetració a la societat, que surten més per la tele, que tenen més mitjans, que són més odiats pels no creients; en definitiva, que els va millor.

La diferència entre el cristià progre i el carca és ben clara, i si li pregunteu al primer, us la dispararà amb un convenciment difícil de trobar en totes les altres coses que predica: que el cristianisme ha de respectar la llibertat de consciència, que el cristià ha de tractar als altres com a adults, com a éssers racionals autònoms capaços de formar-se els seus valors i d’actuar en conseqüència, des de la llibertat (coletilla maquinera, per cert), que el cristianisme no ha d’imposar-se, sinó que arribarà a convèncer si se l’exposa amb senzillesa (mireu la màquina de fer sermons, de veritat) a una oïda receptiva.

Certament, aquesta és la diferència. Els progres es doten amb eines com la pre-evangelització, l’educació en valors i el cristianisme, un camí cap a la felicitat, mentre que els carques parlen de l’infern, del sacrifici fins la mortificació corporal per se i de l’esforç i de l’arribar a ser líders. El resultat: una batalla entre un grup de noies-guia amb raquetes de bàdminton contra un exèrcit de rudes soldats amb armes de destrucció massiva. I és que els carques van fer un dia un jurament antimodern i no l’han abandonat: no s’han obligat a sí mateixos a creure que la llibertat de consciència és sagrada; l’únic que consideren sagrat és la capacitat humana de sotmetre’s a la llei divina. No comparteixen la visió optimista dels progres de que l’home, si se’l tracta amb respecte, optarà espontàniament per la veritat; més aviat pensen al contrari, i així, creuen que el que s’espera d’ells com a cristians és que portin als homes cap al llindar del consentiment a Déu.

Per molt que ens repugnin les seves armes, potser haurem d’acabar per admetre que el seu objectiu està molt més ben definit, i que és en veritat més cristià que el nostre. Que l’home té autonomia per fer el que li doni la gana ja era cert en Adam. No és això el que s’ha de predicar.